EL LLENGUATGE I LA CONSCIÈNCIA DE CLASSE

En el post modernisme, el discurs s’entén per una manera socialment institucionalitzada de parlar i escriure amb efectes de poder i de creació de significat històric i social. Descriure les coses d’una manera o d’una altra comporta un determinat acte de dominació.
El concepte de societat no es pot separar del projecte polític de cada moment històric. Per tant, els conceptes actuals surten de l’imaginari modern, que són les lluites polítiques del segle XVIII i XIX.
El concepte de classe social no s’escapa de la ideologia del seu temps. És el concepte analític que utilitzen els historiadors per ordenar la diversitat de nivells de renda, aparegut el segle XIX per entendre la pròpia societat. Una manera d’entendre la desigualtat, no l’única.
La qüestió que es planteja la historiografia actual és per què en una època determinada es vol explicar la desigualtat a través del concepte de classe.

Seguint aquesta línia, els dos textos que parlen sobre la identitat obrera acaben afirmant que la consciència de classe va néixer del desenvolupament del llenguatge i de la retòrica revolucionària. Els obrers, a través del discurs de llibertat, treball, drets individuals i democràtics, heretat de la revolució francesa, demanaren legitimitat a l’escena pública i articularen els seus interessos a través d’associacions que es convertiren en factor clau del moviment obrer. Aquestes associacions, a diferència d’abans de mitjans del s.XIX, ja no es fonamentaven en un llenguatge corporatiu que només feia referència a un mateix ofici, sinó que englobava a societats de diferents oficis.