Podem conèixer el passat? De quina manera el podem conèixer? A través d’aquestes preguntes podem entendre com s’han format les diverses línies historiogràfiques que van aparèixer a partir de la segona guerra mundial. L’explosió d’aquest ventall d’escoles historiogràfiques va suposar la caiguda dels grans paradigmes de postguerra. Les noves escoles es van qüestionar i encara es qüestionen ara les bases de la història com a disciplina. Aquest replantejament ha donat lloc a transformacions de la manera d’escriure història, a un canvi de concepció de la memòria històrica i a una redefinició de les funcions de la història dins la societat.
La super-especialització, així com la revalorització del paper del subjecte a l’hora d’interpretar història van contribuir a la caiguda dels grans paradigmes de postguerra. Des de l’escola postmodernista s’ha qüestionat la possibilitat d’adquirir coneixement històric i la història total, com a manera de fer història, s’ha fragmentat en diverses històries particulars, diversos aspectes d’una societat estudiats independentment.
En el terreny de l’escriptura de la història, l’escola postmodernista ha qüestionat la validesa dels textos historiogràfics, igualant-los amb els literaris. A més a més, la radicalització de la política consumista de mercat ha portat a que, per afavorir la distribució de les publicacions a un públic més ampli, les editorials pressionin per abolir les notes a peu de pàgina i fer més narratiu l’estil del text, donant lloc, d’aquesta manera, a l’extinció imminent de la diferència entre allò divulgatiu i allò científic.
El passat ha estat utilitzant tot sovint per justificar accions polítiques i donar a les institucions públiques una força legitimadora com a nous representants socials del present. Però, per explicar perquè s’utilitza la memòria històrica d’una o altra manera en un moment històric i en una societat determinada cal primer determinar què s’entén per memòria històrica. Segons Marie-Claire Lavabre, la memòria històrica és “el procés pel qual els conflictes i interessos del present operen sobre la història”, “els usos del passat i de la història que en fan els grups socials, partits, esglésies, nacions o estats”[1]. Cal, doncs, escollir uns criteris amb els que treballar el problema de la memòria històrica. Quins són els més òptims per estudiar la nova conjuntura espanyola des de l’etapa post franquista fins a l’actualitat? Com podem explicar el canvi de tendència en la utilització de la memòria històrica com a recurs legitimador de la societat actual que s’està donant lloc des de 1996 a Espanya?
Totes aquestes preguntes no s’haurien pogut fer sense la nova riquesa de perspectives en l’estudi històric que es va desencadenar arran de la caiguda dels grans paradigmes de postguerra.
La memòria històrica també te un paper molt important en relació a la funció social de l’historiador. La comprensió del passat ens permet desmitificar-lo i observar com la nostra societat i les societats del passat l’utilitzen per al seu present immediat, en concepte de memòria històrica. L’estudi de la història també ajuda a millorar la reflexió crítica de la gent tant sobre el passat com del propi present, a autoconèixer-se com a espècie i entendre com i perquè les societats segueixen unes dinàmiques històriques concretes.
[1] Ruiz Torres, Pedro, Los discursos de la memoria histórica en España. Hispania nova, Revista de Historia Contemporánea, número 7, 2007.
