Les autobiografies i memòries fa segles que existeixen, però actualment, junt amb el fenomen de masses i els nous mitjans de comunicació, la producció d’aquestes s’ha multiplicat.
Perquè s’escriuen autobiografies? És molt possible que la resposta no es trobi en el gènere -que, de fet, s’ha mantingut relativament constant en els seus objectius i en la seva estructura en l’últim segle i mig- sinó en alguna cosa que ha canviat profundament, en la forma en què pensem sobre nosaltres mateixos i la nostra relació amb el món que ens envolta. El crític literari del Times, Michiko Kakutani ha donat una resposta a què hi ha al darrera de l’actual “moda memorialística”. La força motriu que porta a molta gent a produir autobiografies és la creença que la confessió és terapèutica i que la teràpia redimeix i que la redempció d’alguna manera equival a l’art.
Entre els tipus de memòria que han predominat els últims segles trobem les memòries de fugides, en forma d’un recull dels perills a superar i d’un full de ruta de la renovació espiritual que acabava amb una poderosa ressonància política; es tracta de la narrativa de l’esclavitud. Els primers relats d’esclaus eren, en realitat, coetanis d’un vast conjunt de narracions de fugides polítiques que Yagoda, amb el seu enfocament gairebé exclusiu en la tradició anglòfona, no esmenta enlloc: les memòries escrites pels qui van fugir de la Revolució Francesa i sovint van acabar en costes llunyanes i improbables. En aquestes autobiografies, es combinen elements tant de la literatura testimonial com de l’èpica de la supervivència. Com a tals, anticipen tant en la forma com en la funció les nombroses memòries escrites per supervivents de l’Holocaust i d’altres genocidis patrocinats per governs del segle XX. El que tenen en comú la narrativa dels esclaus, els relats dels emigrats i les memòries de l’Holocaust i del genocidi és que, en ells, l’interès per la redempció és molt més alt que mai. En les memòries de patiment polític queda explícita la redempció en forma de solidaritat entre aquells que el van viure: "El que em va passar a mi li va passar a molts altres".
Alguns pensadors com Freud veuen amb mals ulls les memòries personals. En elles i veu indiscreció, narcisisme i el frau descarat. Pel que fa a la veridicitat de les narracions, tal i com deia Sant Agustí: si l’angoixa i el patiment no fossin reals, no hi hauria res a redimir, i tot l’exercici esdevindria inútil. Per suposat això no significa que tota experiència viscuda que es narra en les memòries va passar de la manera que explica el narrador. Un fet narrat sempre passa per l’òptica del subjecte que el narra, per tant, cal tenir en compte que aquest s’està explicant des d’una manera de veure el món determinada per un context social, històric i individual.
Un altre problema afegit és discernir entre una experiència viscuda o “literatura” en un relat autobiogràfic. Una gran part de les històries que s’expliquen a les memòries personals són una creació de la persona que escriu. El debat està entre si aquests relats inventats són útils o no per explicar una realitat històrica. Una de les defenses més interessants de les memòries que resulten ser "millorades" o directament inventades és que reflecteixen exactament una realitat que no està present en el món, sinó en la ment de l’autor. Aquesta línia d’argumentació planteja una qüestió que va directa al cor de les nostres assumpcions sobre la literatura, sobre la diferència entre ficció i no ficció, i sobre la veritat, la ficció i la realitat mateixa. Personalment penso que és important distingir el relat ficció de l’autobiografia d’experiències personals, encara que ambdues et donen informació sobre la realitat. L’autobiografia de no ficció et dóna informació sobre experiències viscudes. Els relats ficció et mostren el concepte que l’autor té de la realitat que viu. Ambdós et donen informació sobre la conjuntura d’un moment històric. La novel•la, encara que sigui un relat fictici, pot donar-te igual o més informació sobre la realitat que les experiències personals viscudes. Per diferenciar els relats ficció dels que no ho són cal comparar esdeveniments compartits entre diverses autobiografies per buscar els punts en comú i també comparar les memòries amb altre documentació contemporània: material arqueològic, arxivístic, etc.
La incapacitat aparentment generalitzada per part tant dels autors com dels lectors de distingir la seva veritat de la veritat objectiva no és res de nou en la història de la literatura moderna, sinó que es remunta a qüestions que estaven latents en el moment que tant les memòries com la novel•la emergien en la seva forma contemporània, al tombant del segle XVIII. Per què ara en particular sembla que s’ha desdibuixat tant la frontera entre la realitat i la ficció? El desdibuixament perillós entre allò que és real i allò que és artificial es correspon i s’alimenta alhora d’una altra confusió dramàtica: la que existeix entre vida privada i vida pública. L’accent posat per certs programes de televisió en l’expressió espontània d’emocions autèntiques i extremes ha justificat muntatges que són òbviament massa irreals –en un mot, de ficció-. En certa manera, no només el devessall de memòries enganya, sinó que la proliferació recent del que Yagoda anomena memòries "espectaculars" sorgeix d’una profunda confusió sobre on acaba la realitat i on comença la fantasia. Aquesta experiència d’estar constantment exposats a les històries d’altres persones és només comparable amb l’afany inesgotable que té la gent d’explicar les seves històries. Yagoda es malfia de la idea que les revelacions íntimes puguin tenir altres motivacions que l’exhibicionisme o "l’interès comercial".
Finalment, un darrer problema a l’hora de comprovar la veridicitat de les memòries és la memòria mateixa. Els records poden ser parcials, al servei propi, o imperfectes.
És bo que la historiografia treballi sobre els relats autobiogràfics per adquirir, tal i com he dit abans, coneixement sobre la conjuntura del moment històric en el que estan emmarcats. A través d’aquests podem saber què pensa la gent del moment que viu, com pensa i de quina manera enfoca els problemes del seu temps i quina relació hi ha entre aquest pensament i les produccions artístiques i intel•lectuals contemporànies. Per tant, la historiografia no ha d’explicar històries, sinó analitzar-les i contextualitzar-les en una manera de viure i de veure el món d’una època determinada. El plantejament no és que la història hagi d’aportar alguna cosa a aquest món de memòries i relats personals, sinó just al contrari; són les memòries i relats personals els que aporten molt a la història.
Els historiadors no han d’explicar històries per competir amb el mercat, per fer això no cal ser historiador, sent novel•lista n’hi ha prou. L’objectiu final de l’historiador és fer abstracció de tot el que ha restat d’un moment històric i llançar hipòtesis que pretenguin explicar els processos històrics que reflecteixen més bé la realitat.
dimecres, 26 de maig del 2010
dimarts, 4 de maig del 2010
EL LLENGUATGE I LA CONSCIÈNCIA DE CLASSE
En el post modernisme, el discurs s’entén per una manera socialment institucionalitzada de parlar i escriure amb efectes de poder i de creació de significat històric i social. Descriure les coses d’una manera o d’una altra comporta un determinat acte de dominació.
El concepte de societat no es pot separar del projecte polític de cada moment històric. Per tant, els conceptes actuals surten de l’imaginari modern, que són les lluites polítiques del segle XVIII i XIX.
El concepte de classe social no s’escapa de la ideologia del seu temps. És el concepte analític que utilitzen els historiadors per ordenar la diversitat de nivells de renda, aparegut el segle XIX per entendre la pròpia societat. Una manera d’entendre la desigualtat, no l’única.
La qüestió que es planteja la historiografia actual és per què en una època determinada es vol explicar la desigualtat a través del concepte de classe.
Seguint aquesta línia, els dos textos que parlen sobre la identitat obrera acaben afirmant que la consciència de classe va néixer del desenvolupament del llenguatge i de la retòrica revolucionària. Els obrers, a través del discurs de llibertat, treball, drets individuals i democràtics, heretat de la revolució francesa, demanaren legitimitat a l’escena pública i articularen els seus interessos a través d’associacions que es convertiren en factor clau del moviment obrer. Aquestes associacions, a diferència d’abans de mitjans del s.XIX, ja no es fonamentaven en un llenguatge corporatiu que només feia referència a un mateix ofici, sinó que englobava a societats de diferents oficis.
El concepte de societat no es pot separar del projecte polític de cada moment històric. Per tant, els conceptes actuals surten de l’imaginari modern, que són les lluites polítiques del segle XVIII i XIX.
El concepte de classe social no s’escapa de la ideologia del seu temps. És el concepte analític que utilitzen els historiadors per ordenar la diversitat de nivells de renda, aparegut el segle XIX per entendre la pròpia societat. Una manera d’entendre la desigualtat, no l’única.
La qüestió que es planteja la historiografia actual és per què en una època determinada es vol explicar la desigualtat a través del concepte de classe.
Seguint aquesta línia, els dos textos que parlen sobre la identitat obrera acaben afirmant que la consciència de classe va néixer del desenvolupament del llenguatge i de la retòrica revolucionària. Els obrers, a través del discurs de llibertat, treball, drets individuals i democràtics, heretat de la revolució francesa, demanaren legitimitat a l’escena pública i articularen els seus interessos a través d’associacions que es convertiren en factor clau del moviment obrer. Aquestes associacions, a diferència d’abans de mitjans del s.XIX, ja no es fonamentaven en un llenguatge corporatiu que només feia referència a un mateix ofici, sinó que englobava a societats de diferents oficis.
MÉS ENLLÀ DEL GIR LINGÜÍSTIC
El gir lingüístic és una expressió encunyada per Gustav Bergman el 1964. Tot i que es tractava d’un moviment filosòfic, aviat va influir notablement en la disciplina històrica. Afirma que la història, el passat, subsisteix simplement a través d’uns signes lingüístics, configura el seu objecte a través de normes de l’univers lingüístic que coneix l’historiador i aflora a la superfície a través del relat. La manera d’organitzar aquests signes passa a ocupar un lloc privilegiat en la construcció de l’obra històrica.
La debilitat d’aquest plantejament radica en el perill de portar a l’extrem els seus arguments. Qualsevol construcció lingüística no seria altra cosa que una nova articulació del discurs i, per tant, no pot transcendir la seva pròpia realitat retòrica i literària.
Les crítiques que s’han fet al gir lingüístic segueixen aquesta línia augmentativa. La discussió giraria al voltant de si el llenguatge constitueix la realitat o només la modifica. Si el llenguatge constitueix la realitat, aleshores no és possible conèixer la realitat en si, ja que les múltiples realitats aniran lligades a un sistema de signes, que varien en funció de cada societat, grup social, individu, etc., impossibles de relacionar. Si el llenguatge no constitueix, però modifica la realitat, es pot interrelacionar les diferents percepcions de la realitat i crear un marc general d’una realitat racionalitzada de diverses maneres.
La possibilitat de fer història o no depèn de la relació que s’estableixi entre llenguatge i realitat.
Independentment de si el postmodernisme amenaça a totes les formes de fer història o només algunes, va qüestionar elements claus del paradigma d’història econòmica i social. En el postmodernisme els problemes històrics es resolen en problemes de llenguatge, no a través d’un motor (economia, etc.) que articula al seu voltant els elements d’una societat. A més a més, des de la història econòmica i social, els individus perceben la societat diferent del que és a la realitat, per tant, la realitat per a ells segueix sent objectiva; una realitat que és “mal” percebuda o concebuda “equivocadament” pels individus d’una societat. Pel postmodernisme, la realitat és diversa i és concebuda de diferent manera en funció dels codis de llenguatge de cada col·lectiu.
La debilitat d’aquest plantejament radica en el perill de portar a l’extrem els seus arguments. Qualsevol construcció lingüística no seria altra cosa que una nova articulació del discurs i, per tant, no pot transcendir la seva pròpia realitat retòrica i literària.
Les crítiques que s’han fet al gir lingüístic segueixen aquesta línia augmentativa. La discussió giraria al voltant de si el llenguatge constitueix la realitat o només la modifica. Si el llenguatge constitueix la realitat, aleshores no és possible conèixer la realitat en si, ja que les múltiples realitats aniran lligades a un sistema de signes, que varien en funció de cada societat, grup social, individu, etc., impossibles de relacionar. Si el llenguatge no constitueix, però modifica la realitat, es pot interrelacionar les diferents percepcions de la realitat i crear un marc general d’una realitat racionalitzada de diverses maneres.
La possibilitat de fer història o no depèn de la relació que s’estableixi entre llenguatge i realitat.
Independentment de si el postmodernisme amenaça a totes les formes de fer història o només algunes, va qüestionar elements claus del paradigma d’història econòmica i social. En el postmodernisme els problemes històrics es resolen en problemes de llenguatge, no a través d’un motor (economia, etc.) que articula al seu voltant els elements d’una societat. A més a més, des de la història econòmica i social, els individus perceben la societat diferent del que és a la realitat, per tant, la realitat per a ells segueix sent objectiva; una realitat que és “mal” percebuda o concebuda “equivocadament” pels individus d’una societat. Pel postmodernisme, la realitat és diversa i és concebuda de diferent manera en funció dels codis de llenguatge de cada col·lectiu.
ELS MONUMENTS FRANQUISTES
El s.XXI ha començat a Espanya amb un aferrissat debat sobre la memòria històrica que encara no s’havia donat lloc des de la caiguda de la dictadura franquista. Alemanya, Itàlia, Portugal, països que també han patit dictadures de caire feixista, ja des del principi van iniciar un procés de revisió de la memòria històrica. Ni a Itàlia ni a Portugal queden ja estàtues ni carrers dels dictadors i a Alemanya l’esvàstica està prohibida per la constitució i els camps d’extermini que no van ser destruïts s’han convertit en museus de l’horror on hi van els estudiants alemanys. Auschwitz a Polònia ha seguit el mateix procés.
A Espanya, el “Valle de los Caídos” i monuments com l’estàtua de Franco de Madrid han estat els principals elements de controvèrsia en el debat de la memòria històrica. Què s’ha de fer amb els monuments? S’han de destruir? S’han de museïtzar? S’han de deixar com estan?
Personalment penso que els monuments històrics, siguin del caire que siguin s’ha d’intentar mantenir-los en la posteritat. Suposo que com a historiador que sóc és força normal que pensi d’aquesta manera, ja que el nostre ofici consisteix en estudiar les restes del passat i si es destrueixen a l’actualitat, què quedarà pels historiadors del futur? Podran reconstruir el passat si ara esborrem les traces? i la societat? coneixerà què va passar durant la guerra civil i l’etapa franquista posterior?
Per aquests motius considero que els monuments franquistes no s’han de destruir i s’han museïtzar, tal i com s’ha fet amb la resta de materials d’altres períodes històrics del nostre país.
Per què museïtzar-los i no deixar-los a on estan? Doncs perquè en un museu és a on es pot exposar el material amb la major claredat al públic. A més a més, cal deixar espai públic lliure per a les futures construccions, ja què la memòria històrica, de la mateixa manera que la història, és fluida i dinàmica, està en continu canvi i cada generació la interpreta de diferent manera en funció del moment històric que viu. També falta rehabilitar la memòria de la II República, esborrada durant l’etapa Franquista. Construccions com el mausoleu del “Valle de los Caídos”, considero que no s’haurien de tocar. S’ha de posar panells que expliquin que en aquest indret van ser enterrades moltes persones d’ambdós bàndols i que 20.000 presos republicans van treballar durant anys per construir la tomba del dictador. És important canviar el missatge que actualment donen els monuments franquistes, que segueixen sent els mateixos de l’època de la dictadura; cal posar de manifest el que va patir la població sota la repressió del franquisme i el que va suposar la victòria del feixisme al nostre país.
A Espanya, el “Valle de los Caídos” i monuments com l’estàtua de Franco de Madrid han estat els principals elements de controvèrsia en el debat de la memòria històrica. Què s’ha de fer amb els monuments? S’han de destruir? S’han de museïtzar? S’han de deixar com estan?
Personalment penso que els monuments històrics, siguin del caire que siguin s’ha d’intentar mantenir-los en la posteritat. Suposo que com a historiador que sóc és força normal que pensi d’aquesta manera, ja que el nostre ofici consisteix en estudiar les restes del passat i si es destrueixen a l’actualitat, què quedarà pels historiadors del futur? Podran reconstruir el passat si ara esborrem les traces? i la societat? coneixerà què va passar durant la guerra civil i l’etapa franquista posterior?
Per aquests motius considero que els monuments franquistes no s’han de destruir i s’han museïtzar, tal i com s’ha fet amb la resta de materials d’altres períodes històrics del nostre país.
Per què museïtzar-los i no deixar-los a on estan? Doncs perquè en un museu és a on es pot exposar el material amb la major claredat al públic. A més a més, cal deixar espai públic lliure per a les futures construccions, ja què la memòria històrica, de la mateixa manera que la història, és fluida i dinàmica, està en continu canvi i cada generació la interpreta de diferent manera en funció del moment històric que viu. També falta rehabilitar la memòria de la II República, esborrada durant l’etapa Franquista. Construccions com el mausoleu del “Valle de los Caídos”, considero que no s’haurien de tocar. S’ha de posar panells que expliquin que en aquest indret van ser enterrades moltes persones d’ambdós bàndols i que 20.000 presos republicans van treballar durant anys per construir la tomba del dictador. És important canviar el missatge que actualment donen els monuments franquistes, que segueixen sent els mateixos de l’època de la dictadura; cal posar de manifest el que va patir la població sota la repressió del franquisme i el que va suposar la victòria del feixisme al nostre país.
divendres, 26 de febrer del 2010
La historiografia del segle XX
Podem conèixer el passat? De quina manera el podem conèixer? A través d’aquestes preguntes podem entendre com s’han format les diverses línies historiogràfiques que van aparèixer a partir de la segona guerra mundial. L’explosió d’aquest ventall d’escoles historiogràfiques va suposar la caiguda dels grans paradigmes de postguerra. Les noves escoles es van qüestionar i encara es qüestionen ara les bases de la història com a disciplina. Aquest replantejament ha donat lloc a transformacions de la manera d’escriure història, a un canvi de concepció de la memòria històrica i a una redefinició de les funcions de la història dins la societat.
La super-especialització, així com la revalorització del paper del subjecte a l’hora d’interpretar història van contribuir a la caiguda dels grans paradigmes de postguerra. Des de l’escola postmodernista s’ha qüestionat la possibilitat d’adquirir coneixement històric i la història total, com a manera de fer història, s’ha fragmentat en diverses històries particulars, diversos aspectes d’una societat estudiats independentment.
En el terreny de l’escriptura de la història, l’escola postmodernista ha qüestionat la validesa dels textos historiogràfics, igualant-los amb els literaris. A més a més, la radicalització de la política consumista de mercat ha portat a que, per afavorir la distribució de les publicacions a un públic més ampli, les editorials pressionin per abolir les notes a peu de pàgina i fer més narratiu l’estil del text, donant lloc, d’aquesta manera, a l’extinció imminent de la diferència entre allò divulgatiu i allò científic.
El passat ha estat utilitzant tot sovint per justificar accions polítiques i donar a les institucions públiques una força legitimadora com a nous representants socials del present. Però, per explicar perquè s’utilitza la memòria històrica d’una o altra manera en un moment històric i en una societat determinada cal primer determinar què s’entén per memòria històrica. Segons Marie-Claire Lavabre, la memòria històrica és “el procés pel qual els conflictes i interessos del present operen sobre la història”, “els usos del passat i de la història que en fan els grups socials, partits, esglésies, nacions o estats”[1]. Cal, doncs, escollir uns criteris amb els que treballar el problema de la memòria històrica. Quins són els més òptims per estudiar la nova conjuntura espanyola des de l’etapa post franquista fins a l’actualitat? Com podem explicar el canvi de tendència en la utilització de la memòria històrica com a recurs legitimador de la societat actual que s’està donant lloc des de 1996 a Espanya?
Totes aquestes preguntes no s’haurien pogut fer sense la nova riquesa de perspectives en l’estudi històric que es va desencadenar arran de la caiguda dels grans paradigmes de postguerra.
La memòria històrica també te un paper molt important en relació a la funció social de l’historiador. La comprensió del passat ens permet desmitificar-lo i observar com la nostra societat i les societats del passat l’utilitzen per al seu present immediat, en concepte de memòria històrica. L’estudi de la història també ajuda a millorar la reflexió crítica de la gent tant sobre el passat com del propi present, a autoconèixer-se com a espècie i entendre com i perquè les societats segueixen unes dinàmiques històriques concretes.
[1] Ruiz Torres, Pedro, Los discursos de la memoria histórica en España. Hispania nova, Revista de Historia Contemporánea, número 7, 2007.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)